Les gralles eren l’instrument que acompanyava els balls i entremesos, com ara moixigangues, el ball de gitanes i el ball de valencians als territoris de la Catalunya Nova. Entre els segles XVIII i XIX, el ball de valencians va evolucionar fins a convertir-se en els castells d’avui dia. Des d’aquest moment, la gralla i els castells van ser inseparables.
Al llarg del segle XIX, es va crear i consolidar el repertori graller per amenitzar el ritual casteller, però també com a acompanyament musical de les festes. D’aquesta manera, els grallers es van convertir en l’opció preferent per als esdeveniments festius celebrats en àmbits rurals on els recursos econòmics eren limitats. A finals d’aquest segle, les formacions de grallers es van transformar en grups formats per 3 o 4 gralles i 1 o 2 tabalers, deixant enrere el graller solitari o les agrupacions de dues gralles i un tabal. L’arribada de la gralla dolça va impulsar un altre canvi important perquè va permetre ampliar el repertori graller i la possibilitat d’executar noves melodies. A principis del segle XX, la majoria de formacions van adoptar la gralla dolça com el seu instrument principal.
Després de la primera Guerra Mundial, el món graller va viure un període de decadència a causa del canvi en les tendències musicals i en l’estil de vida de la gent del camp. Així doncs, els pocs grallers que quedaven es van dedicar a amenitzar les actuacions castelleres, els balls populars i els gegants. Gràcies a la seva adaptació, la gralla no va desaparèixer del nostre país.
A la dècada dels setanta, els grallers van revifar i es van convertir en un dels símbols identitaris nacionals que s’havien recuperat. A partir d’aquell moment, els grallers van creuar els límits geogràfics de les comarques de Tarragona i es van estendre a tot el territori català, on tradicionalment sonaven instruments de poca potència, com ara el flabiol, el tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.